A proposit d’en Welles…

La retransmissió de la guerra dels mons em permet introduir-me de ple i en més actualitat ( tot i que la base és la mateixa) el poder potencial dels mitjans massius de comunicació. Però hi ha un fons, probablement més realista, per la generalitzada preocupació per la funció social dels mitjans massius de comunicació, un fons que es vincula amb els canviants tipus de control social exercitats per poderosos grups d’interès en la societat; no ens quedem en l’obra d’estudi de Welles, s’ha vist al llarg de la història com la comunicació de masses ha fet estralls, per exemple la segona guerra mundial amb discursos deixats anar de la mà de Goebbels, o bé l’estat de perill constant difós per una guerra freda. Però és en els mitjans d’informació de masses on ens volem centrar, aquest paradigma social ens fa veure que els mitjans de comunicació estan en mans de les classes dominants, i que són un instrument que s’usen per als seus propis interessos. A més, actualment els mitjans de comunicació han evolucionat i s’han convertit en objectes de consum. Qualsevol persona es torna consumidora de mitjans de comunicació. Amb una finalitat d’entreteniment, va passant la nostra existència davant de qualsevol canal de televisió o llegint qualsevol revista, només per mera diversió o per passar el temps, escoltant música, o qualsevol programa de ràdio mentre s’està treballant, adquirint els valors que veiem reflectits i que considerem més reals i verídics, que el que passa directament al nostre entorn.

Chomsky, modelo de propaganda

Aquesta vegada no seré jo qui escrigui, he trobat molt interessant aquest video a youtube:

Jameson, el gir cultural

El marc d’anàlisi del gir cultural es construeix a partir d’un marxisme metodològic que estudia les relacions entre el desenvolupament del capitalisme i la producció cultural.
Jameson estableix una estreta relació entre economia i cultura. Una connexió causal entre l’art i les circumstàncies en què es produeix la creació i la recepció. S’observa una mutació de les formes d’expressió culturals i mediàtiques, així com de les seves bases tecnològiques en el progressiu procés de globalització. Per Jameson, les formes estètiques que defineixen la postmodernitat es corresponen amb la fase de mundialització del mercat i és, en si, una expressió posada en moda pel mercat.

Aquesta dimensió mercantil de l’art i l’expressió creativa porten a la banalització, al pastitx, a la frugalitat i la superficialitat, no sembla ser el mercat substrat lògic de l’expressió crítica, del qüestionament del sistema. La profunditat de la cultura ha estat substituïda per la diversitat, la multiplicitat del superficial, on el significat s’amaga després dels simulacres, l’asincronia, el buidatge de la raó i l’ésser de la història. La postmodernitat apareix aquí com la lògica cultural del capitalisme, com la pantalla mediàtica i cultural que cobreix el trànsit cap a una escena de globalització econòmica. Els mitjans de comunicació habiliten la nova expressió del capitalisme mediàtic, alhora que la tecnologia adquireix el caràcter d’icona de la postmodernitat i tot objecte esdevé mercaderia.

Jameson reafirma la seva definició i justificació del concepte de postmodernisme, elaborat des del materialisme històric, com “la lògica cultural de la tercera fase del capitalisme”, la societat de consum i el capital financer.

Jameson retorna la seva càrrega hegeliana a la noció de “fi de la història”, relacionant-la amb la de “fi de l’art” que segons demostra defineix la transestètica moderna. El postmodernisme no és un fenomen estètic sinó polític.