Skip navigation

1_invisiblehands_0_0

Zygmunt Bauman ens advertia en el seu llibre “Vida de consum” que el consumisme, s’ha de veure com un atribut de la societat conformada per individus amb la capacitat d’estimar, desitjar o anhelar i que ha estat separada o “alienada” d’ells mateixos. Al seu torn, aquesta capacitat es converteix en la principal força que posa en moviment a tota la societat de consumidors. En el consumisme, el consum ha desplaçat al treball com a principal activitat generadora de la societat. La felicitat no està determinada per la gratificació dels desitjos ni per la apropiació i el control que assegurin confort, sinó més aviat per un augment permanent en el volum i la intensitat dels desitjos, el que al seu torn produeix una fila cada vegada més interminable de productes creats per al rebuig i la substitució; aquest fet ens inunda en la repetició, que com les ales de la papallona, no ens donem conta del que estem ocasionant a l’altra banda del planeta, algo tant important com els valors de la  Responsabilitat Social Corporativa (d’ara en endavant RSC) els estem dinamitant sense tenir consciència del que estem fent; i amb la nostra inconsciència volem pels aires el que són els drets humans, i si anem més enllà (basant-se en la Declaració Universal dels Drets Humans), on les empreses han de vetllar per l’obligació d’observar, respectar i promoure els Drets Humans i el respecte i llibertats dels mateixos), els drets laborals (queden reflectides les condicions laborals, condicions i polítiques de treball en general, documentació emesa per la OIT com la Declaració Tripartita de Principis sobre empreses Multinacionals i Política Social, i les directrius de la OCDE per empreses multinacionals), el medi ambient (desde les Nacions Unides es promou el desenvolupament sostenible com Objectiu Universal, segons les directrius de la OCDE, el Tractat Constitutiu de la UE o la Declaració de Rio de 1992), la protecció del consumidor (desde la ONU es vetlla per l’accés als bens i serveis bàsics, dret a escollir, a ser escoltats, a la salut, informació, reclamar,mitjançant la Declaració de Rio i l’Informe Brundtland i la UE) la salut (que ho trobem recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pacte dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, s’encarrega de vetllar pels treballadors en quant a alimentació, refugi, salubritat i aigua potable, així com educació i accés a la informació i prevenció de malalties), la lluita contra la corrupció (recollit en el conveni de la OCDE de la lluita contra la corrupció fa que totes les empreses posin tots els mitjans que tinguin a l’abast per evitar males pràctiques que alcin la corrupció), i altres derivats com les lleis de la competència, el pagament d’impostos, la transferència tecnològica i el respecte a la sobirania nacional als països on hi ha RSC.

Així doncs, el problema radica en que hi ha una practica que opera en una direcció d’un gran grup empresarial, amb un un control polític i una estructura top no coneguda per la gent, o el que serien els consumidors finals, és a dir, nosaltres. L’augment de poder de les grans empreses les fan competidores d’alguns estats, que són més dèbils i no estan en condicions de posar normes que siguin positives per als consumidors. El capital al tenir llibertat de moviment (deslocalització empresarial), si algun país intenta posar condicions, aquest capital marxarà a un altre país en detriment de les persones; la globalització fa que s’acceleri aquest procés, per tant, el fabricant pot fer servir la mà d’obra en un país tercermundista a nivell de misèria que farà que es vengui aquest producte en països on aquest treballador seria impensable que pogués comprar aquest producte. Això fa que en aquests països productors minvin els drets dels treballadors i els medi ambientals per tal d’atreure els inversors. La RSC entra en joc amb una acció social privada. Amb un doble estàndard i és que les empreses en els seus països d’origen tenen un estàndard correcte a efectes visuals i un estàndard deficient en països en vies de desenvolupament. Ja no es venen productes, sinó estils de vida als seus consumidors, perque si vens estils de vida tens accés a la societat més rica que esta disposada a gastar-se mes diners. Però també els hi crea vulnerabilitat a les empreses perque si la gent s’assabenta que el producte s’ha fet de forma il·lícita aquesta empresa s’acabarà veient “tocada” per la societat. Per una correcta RSC el consumidor necessita tenir informació sobre les empreses que produeixen el producte que comprem.

Un exemple, per citar-ne un, seria el del grup Inditex. Sembla ser que només hi ha dades a partir de 2013 sobre RSC en el web d’Inditex[1] justament desprès de que hi hagués un incendi en una de les seves fàbriques de Bangladesh i que curiosament es van afanyar a dir que eren d’un proveïdor que no treballava per ells i que es limitava a fer falsificacions de la seva roba[2]; en el meu cas d’estudi, he agafat el que dona suport a les negociacions salarials en el sector tèxtil a Cambodja, certament i a data d’avui és així una de les RSC que l’empresa Inditex té, és la de vetllar pels salaris dignes entre els seus treballadors i alhora millorar les seves condicions de vida, per exemple amb la pujada salarial pactada entre govern i sindicats del 28% del salari, això és així perque sinó com dèiem abans el capital esta deslocalitzat, i amb això volem dir que si no es complien les condicions que demanava l’empresa en el govern del país podria marxar d’allà i establir-se en un altre que si reunís les condicions que exigien. Això ho hem pogut llegir també en la noticia[3] que Inditex donava suport a les vagues dels treballadors de Bangladesh per tal de millorar les seves condicions salarials, i ho feien, no presentant-se a la fira de Dacca, altres grans grups tèxtils empresarials de capital europeu com H&M, C&A, etc, feien el mateix; el resultat obtingut i el procediment ha estat el mateix que a Cambodja. Ara bé, totes aquestes mesures positives i de RSC s’haurien produït sinó s’haguessin destapat les condicions laborals dels treballadors en l’esfondrament en els tallers d’una fàbrica de Bangladesh[4]? Jo penso que no, els fets ocorreguts al 2013, han estat els desencadenants del canvi de política empresarial, en veure les accions de boicot[5] cap a les marques del grup Inditex, fan que el consumidor tingui la responsabilitat sobre les marques, i aquestes en les societats d’un primer món faran el possible perque les empreses que estan localitzades en països del tercer món vegin millorades les seves condicions, encara que un treballador de Cambodja o Bangladesh no es pugui pagar amb el seu sou una peça de roba que ell mateix ha produït i que es vendrà en països del primer món. Cert que Inditex esta inmersa en l’actualitat en un procés de RSC, però encara domina els governs en països del tercer món.

[1] http://static.inditex.com/annual_report_2014/nuestras-prioridades/integridad-de-la-cadena-de-suministro/evaluacion-de-la-cadena-de-suministro.php

[2] http://www.elmundo.es/elmundo/2013/01/30/economia/1359538486.html

[3] http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/inditex-hym-boicot-feria-textil-bangladesh-5855575

[4] http://www.elmundo.es/elmundo/2013/04/25/internacional/1366885756.html

[5] http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/inditex-hym-boicot-feria-textil-bangladesh-5855575

1601878_615897245146756_1457944431_o-300x200Tucídides (460 aC-395 aC) deia que la història és una incessant tornada a començar, per tant el que explicaré requereix parlar des de la base i aquella connexió entre la filosofia i la història (no ens espantem és força digerible tot plegat); si ens volem ubicar en un context filosòfic i alhora històric, hem de parlar de la il·lustració, aquest moviment va advocar per la racionalitat com un mitjà per establir un sistema autoritari de l’ètica, l’estètica i el coneixement. Els líders intel·lectuals d’aquest moviment (més endavant parlarem d’ells) van considerar el seu propòsit de sortir cap al progrés, dins d’un període ple d’irracionalitat, superstició i tirania. Aquest moviment també proporcionava un marc per a les revolucions americana i francesa, el moviment d’independència de l’Amèrica Llatina, el sorgiment del capitalisme i el naixement del socialisme. Així veiem com durant el segle XVII es va registrar un augment continu de les idees filosòfiques empíriques, la seva aplicació a l’economia política del govern, i a les ciències.

La consolidació del sistema de producció i la transformació de la burgesia en la classe que domina econòmicament a Europa Occidental condicionen en la segona meitat del segle XVIII els canvis socioeconòmics. Això fa en major grau encara a la revolució francesa de 1789-1794, que exerceix immensa influència alliberadora sobre els països de la vella Europa, despertant en ells un moviment revolucionari que apunta contra el feudalisme i coadjuvant a l’expansió d’una nova ideologia burgesa, històricament progressiva, que proclama el dret de cada ciutadà a la llibertat. El desenvolupament de l’economia va desmantellant més i més les relacions econòmiques feudals, estancades en grau considerable, i engendra nous sectors de la producció, noves classes i grups socials i noves necessitats socials i personals. La revolució industrial d’Anglaterra, l’increment de la productivitat del treball, de la quantia i el ritme de la producció social i les conquestes de la ciència de la natura semblen obrir al progrés social a perspectives il·limitades i multilaterals. Però el feudalisme no han estat encara totalment aniquilat en l’àmbit polític. Les seves forces socials tenen encara un paper rellevant fins i tot als països on la burgesia ha conquerit el poder polític, i en aquells (que són la majoria) on el desenvolupament de l’economia no ha donat lloc encara a la transformació revolucionària burgesa es troben en el poder i es neguen a compartir-lo amb la classe nova, la burgesia. La restauració de la monarquia dels Borbons a França i el Congrés de Viena, que agrupa totes les forces monàrquiques feudals d’Europa. Aquestes contradiccions i tendències s’adverteixen amb particular realç a Alemanya, on infinitat d’esculls econòmics i polítics obstaculitzen el desenvolupament. Mentre la revolució burgesa i l’expansió industrial han fet d’Anglaterra una gran potència i alhora que França ha desballestat el feudalisme en la revolució de 1789 i avança amb rapidesa per la via econòmica, Alemanya segueix sent un país semifeudal desmembrat i endarrerit econòmica i políticament. Durant la industrialització del segle XIX que es va estendre des d’Anglaterra a l’Europa continental, va ser testimoni de l’aparició de les grans formes d’organització empresarial, com ara corporacions o monopolis, la importància creixent del capital financer, la introducció de petroli i l’electricitat com a font d’energia, i, el més important, l’aplicació de les noves tecnologies, especialment en la química, a milers de processos industrials. Amb la industrialització en gran mesura limitada a Europa i els Estats Units, l’ascens econòmic d’Occident estava garantit. Atès que les empreses occidentals comercialitzaven els seus productes a tot el món i que els inversors occidentals van prendre el control dels ferrocarrils del món, els pous de petroli, mines i fàbriques, Europa i Estats Units van establir el domini sense precedents sobre la riquesa del món i dels recursos. La industrialització va tenir el seu costat lleig, però; la fallida social, les ciutats superpoblades, l’explotació del treballador, els extrems de riquesa i pobresa, els conflictes polítics, i la contaminació són alguns dels costos que van acompanyar la transició d’una economia agrària a la societat industrial.

Això fa que les obres de Kant, Fichte i Hegel, prenguin força com a representants de la filosofia clàssica alemanya, sent màxims exponents d’idealisme. A Alemanya, com va passar a França, la revolució filosòfica va precedir a la revolució burgesa i va ser la seva preparació ideològica. Els clàssics de la filosofia alemanya són els protagonistes de la revolució filosòfica del seu país, però a diferència d’altres il·lustrats francesos, són idealistes, fet aquest que reflecteix l’endarreriment econòmic d’Alemanya. No obstant això, les seves doctrines idealistes fonamenten la necessitat de la transformació burgesa d’Alemanya, que interpreten com reajustament de la vida social sobre la base de la raó i la llibertat. La fe de Hegel en la raó humana i en els drets d’aquesta i la tesi fonamental de la filosofia hegeliana, segons la qual en el món transcorre un procés constant de canvi i desenvolupament, van induir a la lluita contra la injustícia. L’idealisme subjectiu de Fichte exposa concepcions nacionalistes burgeses i es converteix en un dels ideòlegs del moviment burgès d’alliberament on dona prioritat del poble sobre l’Estat. Igual que Kant parteix del fet que en la correlació entre la raó teòrica i la raó “pràctica” és aquesta última la que té que cobrar força, les seves demandes polítiques les desenvolupa sota l’aspecte de demandes de la raó abstracta, de la consciència moral. L’ètica de Fichte és la doctrina del dret i l’Estat, on l’educació és el concepte central, és la llibertat, aquest concepte el veiem reflectit també en l’ètica de Kant i les idees socials de Rousseau. El problema principal de l’ètica és per Fichte l’oposició entre la necessitat i la llibertat, tot i que aquesta última  no consisteix en la cancel·lació de la necessitat natural i històrica, sinó en la subordinació voluntària de l’individu a les lleis i les finalitats del desenvolupament del gènere humà; planteja el problema de la llibertat de manera històrica ja que suposa el que existeixin diversos graus de llibertat condicionats per les diferents èpoques. Les concepcions sociopolítiques i històriques de Kant es formen sota la influència de la Il·lustració francesa i anglesa, en particular de Rousseau, gràcies a ell, Kant desenvolupa la idea de la sobirania del poble, però amb certes incongruències com el fet d’afirmar que en realitat la sobirania del poble és impracticable i que la voluntat del poble ha de subordinar-se per complet al poder existent. Tot això, segons ell, posa a l’Estat en perill de destrucció. La proposta de Kant per aconseguir la pau perpètua es basa en la creació d’una federació d’Estats independents. Cadascun d’aquests, al seu torn, ha d’oferir les garanties d’un Estat de Dret i sustentar-ne en una constitució republicana, és a dir, que garanteixi la llibertat dels seus ciutadans, asseguri la dependència de tots respecte a una mateixa legislació, i defensi la igualtat dels seus súbdits. D’aquestes idees, es pot deduir una idea que apareix constantment al llarg de l’obra: la pau no és l’estat natural de l’home i, en conseqüència, ha de ser instaurada. Sincerament, sembla utòpic en la societat que vivim avui en dia, on en un país la gent pot pensar en un republicanisme com el de Kant, un federalisme, o la disgregació dels estats en nous Estats Nació. Apuntem més enllà de la simple política, en el fet de que l’estat ideal de la societat és la pau entre els ciutadans i entre els països. La realitat de la vida històrica no és l’estat de pau, sinó un antagonisme ininterromput entre les persones, trobo massa dualisme al meu entendre en la filosofia de Kant.

Segons Fichte, la ciència del dret, rebutja la teoria de la divisió dels poders en legislatiu, executiu i judicial, i exclou de l’esfera del dret públic la qüestió dels principis del règim institucional per ser un problema de la política pràctica. El Estat pot demanar de cada ciutadà el reconeixement de els drets de l’altre únicament si la pròpia organització de l’Estat es troba en condicions d’aconseguir que cada ciutadà tingui la propietat. El món social de Fichte és el món de la propietat privada burgesa. La humanitat es divideix en propietaris i no propietaris, i l’Estat és l’organització de els propietaris amb aquesta proposició Fichte no veu, però, què aquesta organització és en rigor el domini polític d’una classe sobre una altra. Per Fichte la sola organització estatal és insuficient per a la societat: ha de ser completada amb un sistema accessible d’institucions educacionals i docents encaminades al desenvolupament de l’esperit moral.

Per Hegel es diferent, per ell consisteix en exposar una concepció dialèctica del món i el corresponent mètode dialèctic de recerca. Hegel elabora la dialèctica com ciència filosòfica que generalitza tota la història del coneixement i les lleis més generals del desenvolupament de la realitat objectiva, oposant-se evidentment a la metafísica. Al igual que els seus coetanis, Kant, Fichte i Schelling, desenvolupa alhora que rebutja una sèrie de proposicions errònies d’aquests pensadors. D’acord amb Kant pel que fa a la necessitat d’investigar filosòficament les premisses de l’activitat cognoscitiva de l’home, jutja l’intent kantià d’investigar fora de la història del coneixement i de la seva aplicació real, i afirma que la investigació del coneixement no és possible si no hi ha el procés del coneixement. En oposició a Fichte, Hegel afirma que la naturalesa i la societat no poden ser extretes del Jo, de l’autoconsciència, com tampoc poden ser submises sota ell. El mateix Jo s’ha d’entendre com aparició suprema, com a expressió de l’essència interna, com a primer principi de tot el existent. No obstant això, sent idealista com era, Hegel no va poder sotmetre a crítica el idealisme fonamental dels seus precursors immediats: per a ell, com per als altres idealistes, la naturalesa és derivada d’un esperit supranatural. Per això no va poder incórrer en els problemes dialèctics plantejats pels seus coetanis i per la seva pròpia filosofia. L’activitat pràctica, material de l’home també és reduïda a coneixement, Hegel, a més de tergiversar el concepte de llibertat, limitava la transformació de la democràcia burgesa de la societat, ja que per ell, fins l’assoliment de la llibertat universal, no hi havia necessitat d’abolir la propietat feudal, que n’eren els estaments de la monarquia; n’hi havia prou amb liquidar la servitud, implantar la llibertat de consciència i algunes llibertats civils i limitar la monarquia mitjançant una constitució. Per Hegel, l’Estat és l’encarnació de la llibertat, la marxa de Déu a la terra. Si l’Estat era la força racional suprema del desenvolupament social, per endavant es condemnava la iniciativa revolucionària de les masses populars.

El segle XIX, va ser el segle de tots els canvis, va ser el segle de la transició de la societat tradicional a la societat moderna. És també el segle de l’expansió del capitalisme i el comerç internacional, fins i tot mitjançant el liberalisme. Les dues revolucions industrials permeten la millora social amb l’augment de la productivitat, el desenvolupament del comerç internacional i la reducció de creixement de la població, el que resulta en el mateix temps, majors salaris i poder adquisitiu. Van tenir lloc dues revolucions industrials que han creat les bases per a una societat i una economia moderna. Sovint es defineix com un canvi abrupte caracteritzat per la ràpida industrialització i el desenvolupament de la innovació i que tenim que tenir clar quan parlem de la Revolució Industrial.

Si tornem a data d’avui, podem veure com tot el que s’ha construït s’està enfonsant, l’economia mundial ataca als Estats, els sindicats no poden lluitar com quan varen sorgir per la revolució industrial contra el capitalisme (tant diferent al del principi que hem parlat). Només ens queda la lluita per la justícia social i lluitar per no caure en una economia feudal. Partim de zero, i treballem en un nou Estat, tal i com comentava al principi d’aquest treball, la historia és una incessant tornada a començar, la oportunitat de reconfigurar un nou estat i fer-lo nèixer en els pincipis de justícia social, llibertat, amb ideals, amb història… Fem-ho!

 

warhol-campbellsoup1Ahir sopant amb una amiga va sortir el tema de l’art (entre molts d’altres i d’aquells que m’emboven mentre escolto), per tant era de justícia que recuperés quatre notes manuscrites que guardava amb recel perque no sabia si mai ho podria encaixar en algun moment que em sentís còmode de parlar-ne. Si entrem a pèl en matèria l’amic Benjamin W. ens introdueix en l’existència de l’aura (ens servirà per situar-nos en el tempo de l’art), l’aura de l’obra d’art, el que ell defineix com una “manifestació irreparable d’una llunyania”. És a dir, una obra d’art autèntica és per Benjamin l’original. Segons Benjamin el caràcter cultual de l’obra d’art va finalitzar en el Renaixement, certament i en en això coincideix amb Danto A. (1924), per a ells abans del Quattrocento no hi ha una consciència de l’art i molt menys de l’artista com a part fonamental de l’obra, com geni creador d’aquesta. Tots dos autors destaquen que fins llavors l’obra d’art estava lligada al culte. Per Benjamin era un art que no estava fet per ser gaudit, alhora que Danto lliga aquest art primitiu amb la devoció, amb el miraculós. Quan aquest final, o aquest principi, ocorren, comença l’era de l’art. Aquesta època daurada de l’art finalitza per Benjamin quan apareix la reproducció tècnica (que no la còpia artesanal). No obstant això Danto no parla d’unes causes exactes per aquest final, sinó que parla d’un canvi de consciència. Danto escriu, a més, sobre dos grans èpoques a partir del Renaixement: la ja nomenada era l’art, quan es desenvolupen les grans narracions lineals artístiques i la post història de l’art, representada per l’art contemporani, quan ja no és possible cap narrativa. Per contra, Benjamin, no va arribar a conèixer, el moviment artístic i estètic post-històric de la dècada dels 60 que Arthur Danto va promocionar i va avalar en escrits posteriors, però jo entenc que intuïa després de la revolució de la tècnica, especialment aplicada a la fotografia i el cinema, una suposada mort de l’artista i de l’art o, si més no, els dràstics canvis que en el món de la filosofia de l’estètica i el relat artístic.

Amb Danto els conceptes “modern” o “contemporani” prenen una nova dimensió diferent  a la que li podia haver donat Benjamin, de la mateixa manera que “modern” no és simplement un concepte temporal que significa “el més recent”, tampoc “contemporani” és merament un terme temporal que significa qualsevol cosa que tingui lloc en el present. El canvi des del premodern al modern va ser tan insidiós com aquell canvi de la imatge anterior a l’era de l’art a la imatge en l’era de l’art. Igualment, els artistes feien art modern sense tenir consciència que estaven fent alguna cosa diferent fins que, de manera retrospectiva, es va començar a aclarir que havia tingut lloc un canvi important. De manera similar, va ocórrer en el canvi de l’art modern al contemporani. És veritat que per molt temps “l’art contemporani” va ser simplement l’art modern que s’està fent ara. No obstant això en un determinat moment “contemporani” passa a referir a un art produït amb una determinada estructura de producció mai vista abans en tota la història de l’art. Per Benjamin, la relació entre l’artista i la seva obra no es basa en la interpretació individual (coneixement) sinó en alguna cosa que el precedeix: el llenguatge. Benjamin, pioner del gir lingüístic i influenciat pels romàntics, considerava que el fenomen artístic no es pot comprendre en termes de subjecte i objecte sinó des de la realitat anterior que correspon al llenguatge. Aquesta interpretació del llenguatge artístic, amb l’aparició de la societat capitalista, ha estat utilitzat per influir en les masses oblidant la relació individual de l’artista amb la seva obra i del propi espectador amb aquesta. Així, l’art ha abandonat el seu origen en el ritual per buscar l’origen en la política fent perdre la unicitat i autonomia de l’art a favor de la seva difusió per al consum. Així sabem doncs que l’art té altres funcions. Aquesta crítica es pot associar al fet que l’art s’ha convertit en una cosa d’ús diari i consumible i, sobretot, de la creença que qualsevol cosa pot ser art (ei! que estem acostant postures per explicar el fenomen de Warhol).

Davant la democratització de l’art a partir dels anys 60 del segle XX i que Danto considera positiva, Benjamin, ja el 1936, afirma que l’art ja no és únic, perque es pot reproduir pràcticament tot. La irrupció de la fotografia i el cinema, fa que l’obra perdi la seva unicitat a través de la reproducció de les mateixes. I això es deu, a la pèrdua de l’aura en l’obra contemporània. La còpia de les obres per al seu consum, la categorització de la majoria de la fotografia i el cinema com obres d’art, és realment el punt crític que es pot aplicar a Danto des d’una perspectiva benjamiana. Per Benjamin, el cinema i la fotografia no tenen l’aura d’una veritable obra, perden la seva unicitat per la seva contínua còpia, mentre que per a Danto suposen altra manifestació creativa de l’artista. Per Benjamin es perd aquest llenguatge auri que defineix una obra original i real, i per Danto, aquest nou llenguatge és una forma més d’art. Tanmateix, Danto és conscient d’aquesta posició tot i que defensa la validesa artística d’obres com les pintures de Warhol. Per Benjamin, seria una còpia artística més sense arribar tan sols a l’art mimètic, per Danto, però, recuperant la consciència cartesiana de la interpretació de la realitat, la pintura d’un pot de sopa podria suposar la interpretació personal que feia Warhol d’aquest objecte dins del supermercat. No podríem dir, òbviament, el que Benjamin hagués pensat d’aquesta pintura, si va existir aquesta aura entre la pintura i l’artista, però, possiblement, no hauria estat d’acord amb la forma de realitzar aquest quadre i, molt menys, amb la seva distribució i efecte comercial. També cal dir, que Danto crítica, en termes de qualitat artística, la irrupció del consumisme en el món de l’art que va provocar que per a molts només el que es venia de manera massiva era art.

Els pots de sopa “Campbells” van ser creats en un moment clau del canvi de paradigma que va tenir com a conseqüència la substitució dels principis del modernisme pels del que més tard seria anomenat postmodernisme. D’aquesta manera, eren una de les seves més importants fonts d’inspiració que el van portar a reflexionar sobre el fet que un objecte fos una obra d’art, mentre que un altre cosa pràcticament similar fos una cosa quotidiana i no art. En altres termes i no ens enredem: Per què les caixes els pots de sopa de Warhol eren considerats art? Doncs perquè inspiraven a la reflexió sobre el concepte d’art, i perquè eren l’oposat a anteriors definicions del que era considerat art.

Crec que tant Benjamin com Danto tenen raó en afirmar que la transfiguració converteix un mer objecte en obra d’art, suposo que Gombrich s’estiraria dels cabells al sentir aquesta afirmació.

orientation-identity-title-image_tcm7-195178“Ningún concepto científico surge de la nada, sino el resultado de los conocimientos disponibles, más los nuevos descubrimientos e interpretaciones surgidos a partir de aquéllos. Estos conocimientos, se van afianzando por medio de la comparación entre aquéllos  que pretenden describir lo mismo y, así, se van especializando y distinguiendo los campos científicos. Un ejemplo de esto lo podemos ver  en el desarrollo del concepto “genero o rol de género”. Este concepto se formuló para justificar  cierto fenómenos de la conducta de las personas  que, asociados al sexo de los individuos, no eran explicables  en base a la naturaleza genética ni morfológica del sexo de los mismos”. (Andrés Pueyo, 1996)

Fa temps que volia escriure aquest article, de fet quan vaig escoltar a Rac 1 l’entrevista entre Quim Monzó i la Carme Junyent on parlaven del “tots i totes”, i recordant la moda d’alguns de barrejar el que és amb el que no és, planto aquí aquest article sobre el gènere per si pot obrir una mica de llum en el tema.

El gènere és un terme que afecta per igual als homes que a les dones, donat que el concepte fa referència a estereotips, rols socials, cultura adquirida, comportaments, activitats i característiques d’una cultura  que afecta de forma directa  tant a homes com a dones en una societat concreta, i no només centrades en la vessat biològica que ve determinada per naixement, per tant, no es centra en homes i dones com éssers donats, eterns i immutables, sinó com subjectes  que han estat construïts socialment en un temps concret. Els estudis de gènere es cataloguen per tenir un àmbit transdiciplinari d’estudis, entre les que destaquem la sociologia, el psicoanàlisi, l’antropologia, que es centren en l’anàlisi de les construccions de gènere que s’han portat al llarg del temps i en les seves conseqüències. És cert que en alguns moments s’ha associat el terme de gènere a les dones donat que les primeres aproximacions  van ser plantejades majoritàriament per dones que estaven relacionades amb el feminisme i les reivindicacions d’igualtat per part de la dona a causa de la visió androcèntrica que predominava en aquell temps i societats, però cal destacar que el concepte de “gènere” es utilitzat a les ciències socials  quan el psicòleg John Money, en 1955, va utilitzar el terme “gender” per descriure els comportaments que se’ls atribuïa socialment als homes i a les dones, ja que fins al moment, s’havia considerat que la identitat sexual de les persones venia només atribuïda a una determinació biològica, encara que Margaret Mead en el seu llibre Sex and Temperament in three Primitive Societies (1935) havia ja plantejat la idea que el concepte de gènere era atribuït a temes culturals i variable segons el seu entorn o societat i no només biològic, tal i com també va especificar Simone de Beauvoir (1908–1986) “no es neix dona, s’arriba a dona”, on també expressava que el gènere no era un a posició estàtica sinó un camí de transformació al llarg del temps, i que el gènere podia canviar i veure’s alterat pel pas del temps. Per tant, es deixava enrere una tradició patriarcal que interpretava que la distinció entre home i dona era una distinció que obeïa a una diferenciació sexual i biològica.

Amb tot, no va ser fins al 1968, quan el psicòleg Robert Stoller  va determinar la diferència conceptual  entre sexe i gènere, i que aquesta no ve determinada  pel sexe biològic, sinó pel fet  d’haver viscut des del naixement unes costums i pràctiques establertes en una societat, és a dir, diferencia entre sexe biològic i identitat sexual, Los sistemas de género se entienden como los conjuntos de prácticas, símbolos, representaciones, normas y valores sociales que las sociedades elaboran a partir de la diferencia sexual anatómico-fisiológica y que dan sentido a las relaciones entre personas sexuadas” (De Barbieri, 1990) o “El género (como norma cultura) es una categoría simbólica. Y como tal tiene fuertes connotaciones morales y es, por lo tanto, culturalmente relativo y potencialmente susceptible de cambios. El sexo (como herencia biológica) está arraigado en la anatomía y es, por lo tanto, bastante constante” (Stoller, 1968 a Gilmore, 1994). Per tant, d’aquest anàlisi ens sorgeixen dos conceptes a subratllar, quan en parlem de sexe parlem d’homes i dones, i en canvi quan parlem de gènere en parlem de masculinitat i feminitat, i la possibilitat de múltiples combinacions possibles  entre gènere, sexe i sexualitat.

Però no hem d’oblidar que aquestes teories es donen en un context cultural i social determinat, on la dominació masculina i la ideologia de la inferioritat del sexe femení és una creença molt marcada. D’aquí que l’androcentrisme, com a actitud imperant col·loca a l’home i els valors masculins com a model únic a seguir i que generen expressions clares de biaix de gènere en la societat i es creen estereotips socials que permeten l’exclusió de la dona dels àmbits culturals i socials, i que estan basats en el sistema dicotòmic de sexe i gènere, tal i com exposen diversos estudis de Héritier, Gilmore, Stolcke o Dorlin, on aquesta visió binaria estableix divisions entre natura/cultura, privat/públic o reproducció/producció, o com expressava Mumby (a Herrmann, 2007, pàg. 10), “els constructes normatius del gènere consideren valors femenins els associats amb l’acceptació, la comunitat, la contextualització, cooperació, emotivitat, expressivitat, intuïció i subjectivitat. Els atributs masculins inclouen l’acció, la claredat, competitivitat, control, independència, individualisme, objectivitat, racionalitat, raonament i, autoafirmació”. En concret, Ortner defensava la subordinació femenina com un fet universal i el seu paper principal es concentrava en el procés reproductiu, caràcter  marcadament més natural que cultural i subordinat a l’home, però amb el problema com exposa Gilmore (1994, pàg. 111) que ha de ser contínuament provat “Probablemente, la masculinidad tenga que ser probada porque es una condición artificial, al contrario que la feminidad, que se produce naturalmente con una maduración biológica” que al mateix temps provocava que les dones fossin contextualitzades en l’àmbit domèstic, com estableix Rosaldo (1974) del que es caracteritza per ser privat, de manera que l’àmbit públic es considerava clarament masculí, d’aquí que  l’estudi del gènere sempre ha anat lligat  a l’estudi del parentiu. Finalment, la tercera dicotomia expressa que el àmbit de la producció, a l’esser extern, al domèstic és marcadament masculí i el de la reproducció femení, que al mateix temps, com exposa Yanagisako i Collier (2007), estableix una clara divisió del treball entre els dos sexes. Per tant, el gènere com a fet cultural i no estàtic, és un “conjunt de significats que una societat particular atorga als trets físics o biològics que diferencien els homes i les dones” [Enguix, B., 2000], però que no es poden quedar només associats en unes persones pel seu sexe a l’hora del seu naixement, ja que la masculinitat no és patrimoni únic dels homes i la feminitat de les dones. Així mateix, i donat que aquest terme va ser utilitzat inicialment d’una forma genèrica pels moviments feministes amb la finalitat de donar visibilitat a una posició inferior de la dona i a una supremacia dels patriarcat, el terme podia considerar-se subjectiu, però amb les aportacions que s’han anat  introduint per part de noves tesis i estudis que introdueixen el gènere com una categoria analítica que va més enllà de la identificació exclusiva de la condició femenina, ha permès que la seva definició sigui més objectiva tot i que poden quedar subjectivitzats pel procés de socialització que experimenten.

Per  concloure, podem especificar que la introducció del concepte de gènere ha permès fer visible que tant la feminitat com la masculinitat depenen de factor psicosocial i culturals, i no només biològics, ja que tota societat, segons el moment històric en el qual viu, normativitza formes de masculinitat i feminitat diferencials per cada un dels generes i la feminitat i la masculinitat no queda només referida al sexe dels individus, sinó a les conductes que els hi associem.

 http://www.rac1.cat/audioteca/embed/a808e351-a500-3bae-a148-3700a26b4652

312Frame és el marc d’aquella lluita a la que estem destinats si perseguim una causa conjunta, en definició més acadèmica ens fa referència als esforços conscients i estratègics que motiva l’acció col·lectiva. El frame com a model salta a la palestra quan certs grups o col·lectius perceben la debilitat de l’ordre polític, és quan es crea una finestra per a poder tenir una oportunitat política, la qual necessita organitzar-se. Amb tot, els membres d’un grup poden ser no identificats com a grup, degut a la falta d’organització, per això si s’ha vist que hi ha oportunitat política, vol dir que poden arribar a crear-la. Les característiques dels frames fan que aquests siguin variables segons la problemàtica que permeten identificar o segons la posició que s’adopta, és per això que ens serveixen per avaluar el problema, per ser també aportadors de solucions o bé també a impulsar l’acció col·lectiva per buscar la solució al problema. De la mateixa manera que també els frames són rígids si que podem veure que poden ser de caire genèric fet que possibilita un ampli abast per a l’acció col·lectiva; també veuríem com poden ser una eina per mobilitzar els actors polítics; fet que el lliga a aquesta manera d’entendre’l al que seria la identitat col·lectiva, formant de part personal a tenir consciència de formar part d’un grup, és així com els moviments socials poden influir sobre el frame. La identificació d’aquesta consciència col·lectiva en les persones, fa que s’identifiquin a les persones les quals no en formen part, tenint els que si que en formen part la capacitat de sentir-se o formar part d’un grup, de tal manera que aquestes persones que en formen part sempre tindran com acció col·lectiva la millora de les condicions específiques del grup. Si el que volem parlar és del paper dels mitjans de comunicació, és que ho estem fent sobre el model de la mobilització de recursos, recordem el quan parlàvem de les variables, doncs amb la teoria de la mobilització de recursos, té present les variables endògenes en els sistemes polítics com a eina de l’existència de l’acció col·lectiva. Per tant, aquestes variables de les que parlo que poden ser de tipus explicatiu de l’acció col·lectiva depenen dels recursos que l’organització en pot disposar, organitzar i distribuir. Aquests recursos que poden ser de caire material com els econòmics, etc. i de caire no material com són els de compromís de la gent que en forma part i hi participa, etc. És on trobaríem el dels mitjans de comunicació, els quals permeten veure, sentir, entendre els fets que envolten l’acció col·lectiva, amb lo qual pot provocar un efecte crida que fa augmentar les expectatives de cooperar i alhora reforçar el grup. La comunicació i amb el seu braç que són els mitjans permeten estendre aquesta cooperació en vers d’altres que poden formar part del grup i ampliar aquesta base de l’acció col·lectiva. Com que es demana un cas d’exemple, jo plantejaré i degut al moment que estem vivint, el cas de l’Assemblea Nacional de Catalunya (d’aquí en endavant ANC), aquesta entitat, la qual no cal dir que és (fixem-nos que no cal dir-ho perque ja en forma part del dia a dia polític i social), detecta en el seu moment que degudes a les circumstàncies històriques, econòmiques, identitàries, socials, etc. cal fer un salt o pas endavant i apuntar directament cap a un procés polític que ens porti a la independència de Catalunya, aquest frame que comença quan hi havia divisions entre partits polítics del Parlament (aquí tenim la debilitat) de caire sobiranista, fa que la pressió de l’acció col·lectiva que hi ha a dins de l’ANC la qual aglutina gent de tots els partits polítics de tall sobiranista, provoqui mitjançant la seva pressió amb diferents assemblees, estructures organitzatives internes, etc. que es visualitzin de tal manera amb les accions que han fet o estan fent, que provoquen que dos partits enfrontats ideològicament, encara que amb una causa comuna, s’ajuntin durant una legislatura formant un únic partit, és un framing com a eina de construcció[1] brutal. La visualització dels mitjans de comunicació ha estat més intensa, la quota que abans quedava repartida, ara queda més amplificada. Per mi és un exemple de frame, mitjans de comunicació, i valors socials impressionant. Altre tema serà si podem estar dacord o no amb aquesta manipulació, moviment o diguem-li com vulguem. Però la formula ha fet ressucitar morts o que els més forts arrosseguin cadàvers a punta de pistola.

[1] Benford, R., & Snow, D. (2000). Framing Processes and Social Movements: An Overview and Assessment. Annual Review of Sociology, 26, 614

640_1350675338smileM’és difícil respondre a aquesta pregunta sense tenir que recórrer a una base científica coherent, la part filosòfica la podem trobar amb Sèneca a La vita beata; els anhels de buscar la felicitat per l’home porten des de la part merament econòmica, a la del saber estar en harmonia amb la llei natural. Si ho intentem mirar des de una base més científica podríem parlar d’una psicologia positiva on dintre d’ella trobem a la felicitat (acompanyada per la creativitat, la intel·ligència emocional, l’humor o la saviesa, entre d’altres), potser si fóssim més rigorosos parlaríem que es produeixen a nivell hormonal i neuronal quan “sentim” un impuls. Cal a dir que podem trobar antecedents de la psicologia positiva en Aristòtil, a l’eudaimonia (la felicitat). Com a opinió personal, discrepo en quan Sèneca ens diu que les retribucions ens fan més feliços, així com també no tenim que ser aprensius alhora de donar els diners rebuts, si ho extrapolem als nostres dies a qui li agrada que li cobrin impostos o tenir que regalar els diners en algun moment del dia a dia? Tot i així no deixem de ser feliços perquè prenem com a nostres els rols en els que vivim, així doncs la felicitat per mi no depèn de les riqueses, tot i que sense economia en la societat en la que estem no podem funcionar, potser aquí si que coincidiria en la harmonia o la llei natural de Sèneca nosaltres estem en harmonia amb el món que ens envolta sent part o intentant ser part d’un engranatge que fa que tot giri, quan això no funciona deixem de tenir felicitat, necessitem sentir-nos partícips del que ens envolta ens agradi o no.
Penso que la felicitat no té secrets (en part), ja que pot ser descoberta al llarg de tota una vida, moltes vegades ens fa ser feliços el veure cada dia a les persones que estimem estan al nostre voltant, implicant-nos en les seves vides o que s’impliquin en la nostra, ja sigui compartint o emanant felicitat, així doncs, podríem prendre la felicitat com a moneda de canvi? La postura humana em diu que si, pel contrari l’esclavitud del treball diari el lligar-nos a un modus vivendi a vegades ( no tots els casos) també ens aporta plenitud, ho mirem com ho mirem ens fa ser part de la societat, que alhora ens agradi o no, ens fa ser feliços.
Així doncs, i en resum, el secret de la felicitat no existeix, ja que la felicitat a la fi de les nostres vides terrenals l’haurem anat descobrint poc a poc fins arribar a un tot.

peiro

Joan Peiró (Barcelona 1887 † Paterna 1942), és l’autor del text “La causa de la Revolució i la franquesa”; secretari general de la CNT, destacaria en la seva lluita per la Revolució. Si volem comentar i endinsar-nos en el context personal i històric de Peiró, del moviment polític i social en el qual es trobava el país, i cal entendre i d’alguna manera formar part d’aquest capítol del seu llibre Perill a la reraguarda[1], publicat per l’editorial Llibertat, el novembre de 1936 a Mataró.

com a membre actiu fins a la seva mort de la CNT, escriu aquest article d’opinió, que no el tractaria com a propagandístic si més no, també de caire instructiu i crític, on denuncia la elevada i indiscriminada repressió practicada per grups o escamots de comitès antifeixistes que sota les lletres de la Revolució realitzaven impunement allà on campaven passat el cop d’estat del trenta-sis. És necessari situar-nos també en el context històric del moment de la mà de Joan Peiró.

Peiró n’era contrari a tots aquests fets, era un idealista dins les files de la CNT, creia en la revolució, però no creia en la barbàrie ni els assassinats indiscriminats que s’estaven produint a mans dels seus companys. “Jo ja sé que als nostres rengles mai no hi ha hagut ni hi haurà la quantitat de lladres i assassins que hi ha als rengles dels facciosos i del feixisme […] El fet, però, que als rengles enemics n’hi hagi molts, de lladres i assassins, no és cap raó perquè als nostres rengles pugui haver-n’hi cap.[…] ¿És que això és un justificant dels assassinats dels qui es diuen revolucionaris i es vanen d’actuar en nom de la Revolució?”

Altra banda, Joan Peiró es desmarcava dels demés sindicats en quan al seu ideari o concepció econòmica i social del moment, les classes socials eren un fet que no calia ser eliminat per Joan Peiró, doncs eren producte d’un sistema el qual volia canviar, però no pel simple fet de tenir el domini en el camp econòmic havien de ser afusellats, el camí podria ser llarg, però calia aquesta transició que molts van eliminar de soca arrel amb els constants afusellaments i “passejos”, “I pel sol fet d’ésser grans capitalistes o petits burgesos, hom ha afusellat centenars d’homes que res no tenien a veure amb el feixisme ni amb la subversió que ensangona les terres d’Ibèria”. Calia diferenciar entre els enemics de la revolució i les persones que estaven al marge, evitar judicis ràpids de gatell fàcil.

És lloable, i de caire intel·lectual l’actitud crítica de Joan Peiró, on no sembla a vegades que estigui de part del bàndol antifeixista, denunciant amb to enèrgic i contestatari els atacs dels seus, indiscriminats i cruels “Si jo volgués precisar, per ací desfilarien una renglera de fets concrets on els dissortats que han mort de cara a la paret, portant-los “ a fer un passeig”, no han tingut de feixistes més que la malvolença dels qui un mal dia reberen un greuge”.

 La situació i el moment que envoltava a Joan Peiró era complex, pensem que un cop la CNT aconseguís massivament armes la situació escaparia del seu control, com així va ser[2]. Les columnes rebels van avançar en direcció al Palau de la Generalitat amb la intenció d’ocupar-lo i declarar l’estat de guerra. Repartits en diverses columnes, els rebels van aconseguir desembocar a la plaça de Catalunya i van ocupar la Telefònica. Mancats de coordinació i rebent contínues contraordres del comandament de la divisió, que ocupava encara el general lleial Llano, van decidir apostar a l’espera d’esdeveniments, mentre una de les columnes rebels, un grup d’artilleria sense protecció d’infanteria avançava sota foc per l’avinguda Icària amb intenció d’unir-se a la resta.
L’única possibilitat d’aquestes forces era la defecció de les forces d’ordre públic, el que era molt difícil a Barcelona, Guàrdia Civil inclosa, donat el caràcter dels seus comandaments, i lo escaldada que estava aquesta institució de pronunciaments. Tot i això, i tal i com ens comenta Manent A.[3] hi va haver certa incertesa quan en la tarda del 19 es va dirigir a la Plaça de Catalunya un gran contingent de forces de l’Institut encapçalades pel coronel Escobar. Van ser moments de molta tensió fins que la Guàrdia Civil va començar a desallotjar per la força als rebels apostats a la Plaça. Aïllats i envoltats per forces d’ordre públic i el poble amb algunes armes, Goded rendeix la divisió el dia 20, fent pública la seva rendició per la ràdio. Poc havia durat l’aldarull. Les forces que els van derrotar van ser les Forces d’ordre públic al complet (Guàrdia Civil, Guàrdia d’Assalt i Mossos d’Esquadra), l’aviació del tinent coronel Sandino, i els sindicats, fonamentalment la poderosa CNT.

Quan tot va acabar, excepte petits focus aïllats que van aguantar fins al 22, els sindicats van prendre les armes de l’exèrcit sense que ningú pogués impedir. I aquest va ser el fet més important i de major transcendència de tots. La CNT, i també la UGT i altres partits van prendre les armes sense necessitat que cap organisme en donés les ordres, els seus líders es van dirigir a la Generalitat convocats per Companys i allà queda evidenciat que els anarquistes, com era d’esperar, no volen el poder ni els òrgans de govern, ells van a funcionar a la seva manera i ningú ho podrà impedir. Immediatament es crea el Comitè Central de Milícies aquí començà la revolució. Tot Catalunya estava en mans republicanes, que no del govern.

La Generalitat en aquest aspecte havia fallat, en paraules del President Companys es podia sentir per radio: “Declaro que el Govern mantindrà la direcció de la lluita, puix que en té responsabilitat, i s’imposarà la disciplina amb el concurs i l’assistència de les organitzacions obreres i dels partits polítics antifeixistes”[4].En cap moment trobem que condemni els actes d’assassinats i robatoris per part d’un sector de les files revolucionàries, així com Joan Peiró si, que en deixava constància dient “que els qui a la reraguarda s’entreguen al pillatge contumaç i a l’assassinat pel plaer d’assassinar, no són revolucionaris ni mai no ho han estat. Pel contrari, jo afirmo que són gent contrarevolucionària, feixistes en potència, els pitjors enemics del poble i de la Revolució”.

 Reflexionant, veiem que Joan Peiró després de ser detingut, empresonat i torturat, va ser defensat per nombroses personalitats afins al Règim, amb això ens dona un nivell de coherència intel·lectual, més enllà de les ideologies i de la política.

Si no fos perquè estem comentant un text de la dècada dels anys trenta diríem que podria passar avui mateix, segons Vega, E[5]. ens comenta que aquells anys s’inicien amb una forta crisi econòmica del sistema capitalista a nivell mundial, a Espanya greument perjudicada per les estructures de poder i escassesa de capital i endeutaments elevats, van creant un clima de crispació política i social alhora, serà el principi del terror i del canvi per a tothom.

[1] PEIRÓ, Joan. Perill a la reraguarda. Patronat Municipal de Cultura de Mataró, 1987.

[2] SEMPRÚN-MAURA, Carlos. Revolució i contrarevolució a Catalunya. 1975. (pàgs 17-34).

[3] MANENT, Albert. De 1936 a 1975: Estudis sobre la Guerra Civil i el franquisme. L’Abadia de Montserrat, 1999.

[4] TARRADELLAS, Josep; I YMBERT, Jordi Casassas. Crònica de la Guerra Civil a Catalunya: Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, primera part. Edicions Dau, 2008. (pàg. 63-64).

[5] VEGA, Eulàlia. Entre revolució i reforma: la CNT a Catalunya (1930-1936). Pagès editors, 2004. (pàg. 69-75).

 

sheepVeient aquests dies els aldarulls que estan passant al barri de Gràcia de Barcelona, m’ha fet recordar una paraula amagada en tot el moviment, la conformitat, la igualtat de pensament en tots els qui els empeny la violència cega, perquè jo n’és l’única explicació que hi trobo…

La conformitat és una de les forces més influents de la societat sobre una persona. La conformitat és bàsicament una conseqüència del principi de coherència. Quan els membres del grup tenen opinions contradictòries, els resultats que sorgeixen són la dissonància en les seves ments. Això provoca canvis en les actituds dels membres. En general, els canvis d’actitud conformen una mitjana del grup que es converteix en la norma. Els membres que es neguen a complir amb la norma, seran els membres desviats que persisteixen per sostenir les seves pròpies opinions, segons els membres del grup pot començar a rebutjar als altres membres i el desequilibri es resoldria, perquè ja no hi ha un vincle positiu entre els membres. Si els desviats són rebutjats per tots els membres del grup, és probable que siguin expulsats del grup.

L’estima més pròpia d’una persona, te més probabilitats de resistència a la conformitat. No obstant això, les forces que conformen són molt fortes. A la gent li agrada integrar i formar part del grup i estar en harmonia amb la resta de la població. Només es requereixen lleugeres atraccions entre la gent per aconseguir un cert nivell de conformitat.

En una situació on la comunicació està implicada, i els membres expressin les seves opinions, sembla que una majoria de tres on fins a una persona desviada té la major influència per fer s’ajustin a aquesta que aquesta persona. Amb més de tres persones, hi ha poca o cap diferència en la pressió de la conformitat. Una altra propietat dels grups on la comunicació està en joc és que les comunicacions externes es filtren al seu pas pel grup. Això significa que els membres probablement estaran exposats principalment a les comunicacions que corresponen a les creences del grup. El resultat de la conformitat és, bàsicament, que una persona serà més com la societat en que l’envolta. És una força tan forta que moltes vegades la gent comet actes que normalment no cometrien. La pressió del grup és un exemple d’això. La pressió del grup es produeix quan un grup de companys tracten de pressionar una persona a fer alguna cosa que normalment no faria per si mateixa. Si la persona té un fort desig de ser acceptat pel grup, o si tem ser rebutjat pel mateix, probablement cedirà als seus actes.

La conformitat és un tipus d’influència social que implica un canvi en les creences o el comportament per tal d’encaixar en un grup. Aquest canvi és en resposta a la pressió del grup.

Així que deixem d’anar com un ramat i comencem a pensar com a éssers racionals (que som).

imagesLlegint l’article de Schiemann “Interrogational torture: Or how good guys get bad information with ugly methods”[1] ens mostra com la tècnica d’interrogatori utilitzant la tortura com a mitjà per aconseguir informació, queda en evidència entre un balanç establert per la filosofia política de l’estat que la permet o legitima, i també entre quina es la normativa política que la permet.

Ens exposa que l’efectivitat de la tortura ens pot revelar informació d’interès, tot i que també afirma que la tortura no esta justificada, encara que reconeix que és efectiva. Amb tot, cal regular amb la teoria de jocs un model que ens permeti ser analítics i restrictius alhora. Per tant i seguint l’article ens dona una primera secció on estableix una normativa o model per establir el esser pragmàtics a l’hora de contemplar un interrogatori per tortura, tot i que cal anticipar-se a aquest fet. Mes endavant expressa la necessitat de tenir una variant analítica del model d’interrogatori que consisteixi en un model real i normatiu per ensenyar com pot actuar o funcionar la tortura, i per últim tindríem un tercer apartat on es presentarien els resultats extrets d’un model analític, amb el qual es podria mirar de realitzar un model predictiu. Els models analític i normatiu ens porten a definir fins a quin nivell és fiable o efectiva la tortura, i en desprèn

“in a pragmatic state, a state that prefers to tortture only knowledgeable detainees and only if they do not reveal valuable information”[2]

Sota la pragmàtica frase de justificació, la predicció d’allò que en parlàvem abans, fa que es dedueixi el fet d’obtenir informació a banda de la que és pogués obtenir pels mètode convencionals.

Així doncs el model normatiu estableix que pot ser innecessària la tortura per obtenir informació d’ algú que ja diu la veritat[3]. Amb tot si necessitem obtenir mes informació, l’objectiu pel qual busca la tortura, al meu entendre és un model inductiu al 100%, arribarà un punt que l’interrogador no sabrà o estarà segur de si al final el que ha obtingut pot ser cert o no (al final pot trobar inclús informació falsejada). El model no pot assumir el sadisme de tots els interrogadors, ja que assumeix que els estats prefereixen no reduir-se a la lectura de la tortura.

La crítica de Howes[4] en primera instància és que Schiemann formalitza altres models, ara bé el problema arriba quan la tortura es considera una eina de tortura burocràtica. El model de Schiemann cau en l’excés i en les situacions extremes, on inclús podríem dir que hi té un problema de credibilitat.

Jo acabaria citant textualment a Howes en el final del seu article, on ens diu:

“If this article is taken as an exemplar, the rational choices into a feature has transformed the ability to make choices into a feature of our existencial condition. It has become so committed to the liberal ideal of human freedom and choice as a descriptively useful explanation for human interactions that there is quite literally no situationwhere it is extinguished.”[5]

La tortura no és justificable, sigui el final que es persegueixi. A banda de que arribarà un punt en que la persona ja no es veurà condicionada pel dolor a dir o no la veritat, perquè a fi i efectes no sabem si diu la veritat, o bé el que volem que ens digui.

[1] Schiemann, J.W. (2012). “Interrogational torture: Or how good guys get bad information with ugly methods”. Political Research Quarterly, 65, 1: 3-19.

[2] Íbid P 7

[3] Íbid P 15

[4] Howes, D.E. (2012). “Torture is not a game: On the limitations and dangers of rational choice methods”. Political Research Quarterly, 65, 1: 20-27.

[5] Íbid P 25

racinalidad-21Si algun dia us dona per llegir “Racionalitat: un model d’elecció”[1] de K. A Shepsle, i M.S. Bonchek, veureu que els conceptes primitius del model de l’elecció racional, dins dels tres tipus que entendríem com a model; el del concepte primitiu seria el que esta caracteritzat per no estar definit dins d’aquest model[2]. M’explico, és en aquest punt ,quan s’introdueix el concepte de racionalitat, on si ens exposem a l’esglaó humà, és el que entendríem per desitjos i creences (que pel contrari si que són conceptes definits, els quals els permet rebre una definició dintre del model), fets que fan que afectin al nostre comportament. Així doncs en aquest estat més bàsic, els desitjos individuals o preferències es poden veure reflectits en l’essència de l’esser humà, en la supervivència i la reproducció, mentre que evolucionant veiem que pot adquirir un caire mes social, entrant en conceptes de societat o economia; fet que consumen el moviment d’interessos per part de la gent en pro de trobar allò que és important per a ells, naixent les preferències i les prioritats; les quals ens obren les portes cap a un món interior, on els protagonistes són les intuïcions i els impulsos el quals fan de punt d’inici alhora de fer assumpcions sobre les nostres preferències[3].

A més a més d’aquest món interior, també tenim el món extern (per assimilar-lo com l’anterior, tot i que també el podríem anomenar com a entorn extern), que és aquell on trobem la gent amb una plenitud d’incertesa, en la qual hi trobem en ella l’expressió de les preferències de la gent, bàsic si ho enfoquem  com a instrument vehicular o eina que ens ajudi a obtenir el resultat desitjat.

 És així doncs, que es crea un triangle entre el que tenim sobre les creences, amb els instruments i per tant amb els resultats, podríem dir-ne una racionalitat instrumental[4].

Cal a dir que aquestes creences, al igual que les preferències, van canviant en funció de l’experiència que la persona va adquirint, amb lo qual les opinions s’afermen i són revisades amb menys freqüència. I si ho mirem més fredament…

 “Groups, classes, firms, and nation-states do not have minds, and thus cannot be said to have preferences or hold beliefs.”[5]

Així doncs volem ser racionals?

 

 

 

[1]Shepsle, K. & Boncheck, M.S. (1997). “La racionalitat: un model d’elecció”. A Analyzing Politics: 15-35. New York.

[2]Mòdul didàctic 2: Ana Sofía Cardenal (2002). “El model de l’elecció racional”. Barcelona: FUOC. P 8.

[3] Shepsle, K. & Boncheck, M.S. (1997). “La racionalitat: un model d’elecció”. A Analyzing Politics. New York. P 17

[4] Íbid P 18.

[5] Shepsle, K. & Boncheck, M.S. (1997). “La racionalitat: un model d’elecció”. A Analyzing Politics. New York.  P 19.

Visió cap a l'infinit

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

redaccionalacarta

Servicio de redacción personalizado

Monolito Digital

Pensando la Comunicación en los tiempos de la #EraDigital

Carpe Diem

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

Jo i l'hipertext

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

El blog de la Cristina

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

escriptureshipertextuals

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

L'hipertext: el llibre infinit

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

Escriptures Hipertextuals.

Un espai virtual des d'on aproximar-se a l'hipertextualitat.

Hipertextus

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

EscripturesHipertextuals

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

epagescriptureshipertextuals

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

hipertextualitzant.wordpress.com/

Blog de l'assignatura Escriptures hipertextuals | UOC

escriptures hipertextuals

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

De la Terra a l'hipertext

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

ESCRIPTURES HIPERTEXTUALS

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

ESTUDI HIPERTEXTUAL

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

hyperword(s)

hipertext, cultura de masses, l'antítessis dels fractals.

%d bloggers like this: